La dona a l'islam











La crida a l'islam


Tot i que mai vaig rebre educació religiosa, la meva família era atea i, a França, la mal entesa laïcitat impedeix l’ús de símbols religiosos en els edificis públics, des de petita estava en la cerca de Déu i em preguntava constantment sobre la fe i la religió: “Per què tanta gent creu en Déu i jo no? Els creients són més afortunats o potser la religió és una simple invenció dels homes?” Més o menys, aquests eren els meus dubtes.
La meva primera trobada amb la religió va ser quan vaig arribar a Espanya per primera vegada. Tenia 18 anys i estudiava COU en un col·legi privat i catòlic i, misteris de la vida, vivia en una residència de monges. Estava envoltada de religiositat però aquesta no em va arribar al cor i jo seguia força turmentada sobre l’existència de Déu, la creació, la mort, etc…
Uns anys més tard, una amiga francesa es va casar a Marrakech i em va convidar al seu casament. Jo tenia 25 anys i hi vaig anar encantada. Sempre havia somiat anar a un país àrab ja que a França tenia moltes amigues marroquines i argelines i sempre m’havia agradat molt la seva cultura.
En aquell viatge es va despertar tot! El primer dia que vaig escoltar l’Adhan del Fajr (crida a l’oració de l´alba) se’m va posar la pell de gallina. Tenia ganes de plorar. Després, veia la gent resar. Allò em va impactar molt i va ser llavors quan vaig començar a preguntar sobre l’Islam, sobre el que era ser musulmà… Perquè a part de Ramadà i de l’Aïd el Kebir (gran festa per al sacrifici del xai), no coneixia gran cosa d´aquesta religió.
Vaig tornar a Barcelona i allà va començar de veritat la meva cerca. Poc a poc, em vaig adonar que l’Islam m’aportava les respostes a les meves preguntes existencials. Llegia molt i anava a classes d’àrab, va ser allà on vaig conèixer una noia francesa que era conversa. Ella em va ajudar molt perquè em vaig adonar que era possible ser francesa i musulmana. Després d’això, vaig trobar unes classes sobre Islam que donava una dona de Bòsnia i vaig començar el meu veritable aprenentatge.
Em va costar molt donar el pas. Vaig continuar investigant i aprenent sobre l’Islam durant dos anys i, finalment, em vaig decidir a pronunciar la Shahada (testimoni de fe islàmica). No em volia equivocar! Volia estar ben segura del que feia i per això vaig trigar tant. Al maig del 2005, alhamdulillah (gràcies a Déu), vaig pronunciar la shahada! I, tot i que durant aquest temps hi ha hagut moments difícils, mai, ni tan sols durant un instant, he lamentat haver-me fet musulmana.


Postració davant el Creador


Sóc catalana, documentalista. Després de treballar molts anys en una cadena de televisió, ja en fa molts que ho faig per compte propi.
En diversos passatges de l'Alcorà, Allah diu que Ell guia a qui vol ... i, en el meu cas, crec que, al final, em va "agafar per les orelles", ara fa 5 anys. El meu cas no va ser una il·luminació sobtada, sinó la culminació d'un llarg camí després de molta negació.
Ja des de petita sentia la necessitat de donar una raó transcendent a la vida. Això passava pels valors de l'església catòlica que llavors estava clarament en decliu al meu entorn social de la Barcelona dels anys 70. En la meva adolescència i joventut vaig respirar els aires del hippisme i els moviments juvenils anti-sistema. Després dels estudis universitaris, de seguida vaig aconseguir una bona feina que em permetia gaudir d'una vida confortable, sense problemes. Amb alts i baixos, paral·lelament a la meva activitat "normal", desenvolupava la meva dimensió espiritual, acostant-me amb força interès al budisme zen, la meditació vedanta, reiki, etc. on es tracten conceptes genèrics i abstractes com "consciència", "energia", processos karmàtics, sanació, etc., i en què la presència d'una figura predominant -Déu com a Creador i Senyor dels Móns- és pràcticament inexistent i en la que la noció la "vida després de la mort" està molt diluïda.
Fins que va arribar a mi el "missatger", la persona que em va parlar de l'Islam. Com a dona formada en el laïcisme occidental, l'escepticisme, la lluita de sexes, l'amor (suposadament) lliure etc ... podia, si, escoltar educadament i atentament els arguments del missatge (risala), però el meu orgull, els prejudicis (que pensava que no tenia!), no em deixaven sentir que allò podia tenir res a veure amb mi: abaixar el cap, fer suyud, prostrar-me a la figura del Creador -Clement i Misericordiós-, Jutge i Perdonador, Allah ... de cap manera! Una cosa era creure en la unitat de l'univers, com a concepte abstracte, podia dedicar hores a la meditació, però, qui m'havia d'obligar a resar cinc vegades al dia?! 
Dissortadament va passar molt temps, anys!, fins que el meu cor i la meva raó, finalment, van admetre que el camí que havia fet no era en va però la peça que em faltava per acabar d'encaixar el trencaclosques era Allah, el Creador, la Raó Última de la nostra existència, a qui tornarem el Dia de l'Alçament i a qui retrem comptes de les nostres accions. Allah, aquell, i només Ell, a qui ens dirigim durant la salah (oració), en mans de qui posem tots els nostres assumptes.
No és fàcil. Però un cop et rendeixes a aquesta certesa que prové del més profund, no pots fer res més que CONFIAR i intentar millorar cada dia en el Coneixement i la Pràctica de l'Islam com a camí que ens guia en aquesta vida, en la que hem de treballar i recollir fruits que ens permetran l'accés al Jardí de la Vida Eterna.


La força de l'Alcorà


Sóc la Mar. El meu nom islàmic és Iman, tot i que sempre em presento com a Mar. Tinc 29 anys. Sóc de Barcelona. Tinc les carreres de Filosofia i de Criminologia i un màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament. Vaig fer shahada el 20 de maig del 2012, però com la majoria de converses, el meu camí cap a l’Islam va començar molt abans.
Vaig començar a conèixer l’Islam durant la primavera del 2011 en els Estats Units. Vaig viatjar a Boston a casa del germà d’un amic que era musulmà. Va començar a explicar-me com funciona l’Islam, la família, les relacions entre persones i la relació de l’ésser humà amb Déu. Anava a la mesquita i vaig conèixer a altres dones musulmanes, algunes converses, altres educades en l’Islam i d’altres països d´origen, jo preguntava, ja que era una cosa que em cridava molt l´atenció. Vaig conviure diversos dies amb una família musulmana i vaig arribar a comprendre com l’Islam fomenta les relacions entre les persones, la paciència, la pau i l’amor. També vaig començar a llegir l’Alcorà i vaig descobrir que tenia alguna cosa especial, diferent. Les seves paraules tenien molta força.
Al cap d’uns mesos vaig tornar a Espanya però el meu interès per conèixer més sobre l’Islam seguia augmentant. Vaig contactar amb ADMAC i vaig anar a algunes reunions i dars (classes) per aprendre més. Vaig comprar un Alcorà i altres llibres que em van ajudar a comprendre que l´Islam abarca tots els aspectes de la vida mundanal i que, malgrat les dificultats que se´ns presenten al viure en un país occidental, amb el recolzament i l´amor de la comunitat musulmana i sobretot d´Allah swt (subhana wa ta´ala: glorificat i enaltit) tot és més fàcil.
També vaig compartir els meus dubtes i les meves pors amb altres dones que també estaven, o en algun moment havien estat, en la meva situació i no vaig trigar massa temps en adonar-me que l’Islam és la solució, és la veritat i que Déu m’ha donat el gran privilegi de guiar-me cap al camí recte i intento viure conforme a aquestes creences i valors que ara són els meus.



L'alba després de la foscor


Sóc catalana, de pares andalusos, doctora en bioquímica i professora d´educació secundària. Vaig entrar a l´Islam a l´estiu del 2007, amb 33 anys. No m’agrada dir que sóc conversa perquè abans de practicar l’Islam no tenia cap religió. A la meva família mai ens han educat en la creença i vaig passar per una etapa d´atea i després una altra d’agnòstica. Vaig enfocar la meva carrera universitària cap a les ciències (bioquímica), de manera que vaig potenciar molt la meva part racional. Amb el pas dels anys em vaig adonar que era molt infeliç, tot i que no em faltava de res. Amb el temps he anat comprenent que el que m’afligia era un gran buit espiritual: necessitava relacionar-me amb el Creador.

El meu procés abans de començar a practicar l´Islam va ser molt lent i reflexionat, durant aquells anys va ser molt important per a mi la relació molt propera amb una família cristiana i el seu ambient, així com una sèrie de viatges a països islàmics. Però el punt clau va ser la necessitat de trobar sentit a l’existència, la potent intuïció que la vida no s’acaba en aquest món que coneixem i la humilitat de sentir-se totalment impotent i necessitat. Amb tot això, un cop vaig aconseguir enfonsar una sèrie de prejudicis que tenia sobre l´Islam, vaig embarcar-me, amb tota la confiança posada en Déu, a practicar l´Islam. Els fruits han estat meravellosos: com albirar l’alba després de la foscor. Gràcies a Déu.